Inicialment, la gent va cosir pells d'animals en estructures tubulars per satisfer les necessitats de producció i mà d'obra. Després d'un període considerable, a finals del segle XVII, els germans holandesos Van der Heyden van produir mànegues de lona cosides longitudinalment, que van ser àmpliament adoptades per a la lluita contra incendis en aquell moment. Més tard, amb l'aparició del cautxú al mercat internacional i el desenvolupament de la tecnologia de vulcanització, van sorgir les mànegues de goma-així com les mànegues de goma blindades amb filferro, corda de cànem o altres teixits-. Tanmateix, les mànegues de goma eren inadequades per al transport de determinats mitjans d'enginyeria, com ara fluids d'alta-temperatura (vapor, aire calent), fluids criogènics (hidrogen líquid, oxigen, heli) o substàncies corrosives (gasolina, querosè, àcids, àlcalis). La seva seguretat i fiabilitat era especialment difícil de garantir en condicions d'alta-temperatura.
En conseqüència, l'atenció es va desplaçar cap als tubs metàl·lics; alterant la geometria del tub metàl·lic per crear ondulacions a les seves superfícies interiors i exteriors, el tub podria aconseguir la flexibilitat d'una mànega de goma alhora que ofereix resistència a altes i baixes temperatures, envelliment i corrosió. Així, va néixer la manxa metàl·lica-el component central de la mànega metàl·lica-.
El 1855, Alemanya va publicar la primera patent per a la fabricació de manxes, utilitzant principis derivats de les tècniques de fabricació-de joieria existents. Trenta anys més tard, el francès E. Levavasseur i l'alemany H. Witzenmann van col·laborar per desenvolupar un nou tipus de manxes metàl·liques, aconseguint patents tant a França com a Alemanya l'agost de 1885. Es tractava de manxes en espiral formades per bobinar una cinta metàl·lica en forma de S sobre equips especialitzats; Es van utilitzar tires de goma, teixit de cotó o corda d'amiant per empaquetar les costures entrellaçades entre bobines adjacents, garantint un segellat per a la cavitat interna de la manxa.
L'any 1894 es va millorar l'estructura d'aquestes manxes: s'enrotllaven dues tires metàl·liques en sentit contrari a diferents diàmetres. Aquesta configuració va permetre que les tires metàl·liques es contrapesessin entre si sota càrrega, superant així el problema del desenrotllament espontània de la manxa. L'any 1929, es va produir un gran avenç tecnològic en el disseny de manxes: la resolució completa de la fallada de segellat causada per la deformació desigual de les ranures-que anteriorment albergaven tires de goma o cordes d'amiant-durant la flexió. Aquesta innovació va obrir grans perspectives per al desenvolupament de la manxa. Les manxes integrals es van fabricar posteriorment amb aliatges d'acer i coure-zinc (utilitzant tubs sense soldadura o soldats); aquests es basen en la deformació elàstica de les parets laterals corrugades per mantenir la compressibilitat o extensibilitat alhora que garanteixen un segellat fiable.
A partir de la dècada de 1950, el desenvolupament de les manxes de doble-paret, triple-paret i-paret múltiple-sobretot les fetes d'acer inoxidable de paret ultra{--es va accelerar-. Per satisfer diversos requisits operatius, es van utilitzar diverses tècniques de fabricació, incloent soldadura, electroconformat, mecanitzat, conformat hidràulic i filatura mecànica. Els diàmetres nominals oscil·len entre un mínim de 2 mm i un màxim de 400–500 mm, amb manxes gegants que arriben a diàmetres de fins a 10 metres. El nombre de corrugacions varia des d'un o dos fins a seqüències contínues de centenars, milers o fins i tot desenes de milers.
Donat el paper crític de les manxes com a component bàsic de les mànegues metàl·liques, l'evolució de les manxes metàl·liques reflecteix eficaçment l'evolució de les mànegues metàl·liques. Innovacions posteriors-com recobrir la superfície exterior amb materials com ara cautxú, plàstic o niló; afegir un trenat protector fet de filferro metàl·lic o cinta; i la incorporació de diversos tipus d'accessoris finals-han donat lloc a la creació de diverses configuracions de mànegues metàl·liques adaptades a una àmplia gamma de condicions operatives.